Gràcies pel pitjor matí amb els meus fills

Gràcies pel pitjor matí amb els meus fills

Acabava de tornar del retir de coaching a Califòrnia. Aquell segona vegada havia marxat amb un gran sentiment de culpa. Patint pel que podia passar mentre jo fos fora. La tornada va ser tant explosiva que un cop arribada la calma vaig poder apreciar el missatge que m’havia enviat la vida en majúscules.

Era la segona vegada que marxava de viatge en pocs mesos. La primera l’havia gaudit tant que vaig voler repetir. Però em sentia terriblement culpable de tornar a marxar. I vaig gaudir-ho molt menys perquè sentia que estava fent alguna cosa malament. No em donava el permís per a gaudir plenament sense preocupar-me de res més. Certament no és una cosa fàcil de fer, de vegades…

 

El regal d’arribada dels meus fills:

Aquell diumenge, just després de tornar, em vaig quedar sola amb els nens. I el seu regal d’arribada va ser el matí més desastrós, descontrolat i ple de malifetes de la seva vida com a fills. Tal va ser la bogeria que em vaig quedar totalment en blanc, sense saber què més fer per aturar allò i sentint-me la mare més inútil del planeta.

Quan vaig sentir dins meu una onada d’ira perillosament incontrolable vaig decidir tancar-me al labavo per evitar fer res del que em pogués arrepentir. Vaig aguantar allà dins uns 15min sentint el caos com creixia i creixia al meu voltant descontroladament. No m’atrevia a sortir fins que em calmés. Vaig plorar, vaig pensar, vaig sentir, vaig esperar, vaig respirar i em vaig distreure amb el mòbil per a calmar la meva ira. Fins que vaig aconseguir trobar el meu centre i sortir d’allà dins amb tota la serenor que era capaç. Tranquil·lament, però amb fermesa, vaig aconseguir fer veure als nens la gravetat de la situació. Els ho vaig fer recollir absolutament tot privant-los així de l’esperada activitat de la tarda. Fins que no estés tot impecable una altra vegada no es permetia fer res més.

Aquell dia em vaig prometre a mi mateixa que no tornaria a passar per això. No permetria que es tornés a produir aquella situació mai més. Al cap d’uns dies hi va haver més episodis de descontrol. Però aquelles vegades tenia tant clar que allò no es tornaria a repetir que vaig aconseguir aturar-los a temps.

 

El missatge que m’enviava la vida:

Vaig estar reflexionant sobre què estava fent diferent per aconseguir aturar-ho a temps. I vaig arribar a la conclusió que depenia totalment de com em sentia amb mi mateixa. Quan em sentia amb confiança (força, autoestima) era capaç de gestionar la situació i evitar descontrols. Quan em sentia sense confiança (dèbil, culpable) els nens i la situació podien amb mi. Literalment.

Al tornar del retir em sentía tant mala mare, tant irresponsable i egoïsta que vaig perdre la confiança en mi mateixa com a mare. Però en el moment en què vaig decidir no tornar a permetre un episodi com aquell em vaig tornar a “estimar una mica”. I allò em va ajudar a creure més en mi. El resultat va ser que aconseguia aturar els problemes a temps.

I quin era, doncs, el missatge que m’estava enviant la vida en MAJÚSCULES (i negreta)?

Segons la meva interpretació era aquest:

“SI CONFIES EN TU MATEIXA TOT VA BÉ. PERÒ SI ET SENTS MALAMENT AMB TU MATEIXA EL RESULTAT ÉS DESASTRÓS”

Gràcies.

Es tracta de gestionar el millor possible els moments en què ens sentim culpables. Perquè la culpa pot conduir a l’autocàstig i empitjorar molt les coses.

I tu, quin episodi amb els teus fills t’ha fet aprendre una gran veritat?

Deixa un comentari