Ho desitges, però no veus el camí?

Tens un somni. Ho desitges, però no veus el camí per aconseguir-lo. El persegueixies amb totes les teves forces, però de vegades perds l’esperança. Segons les lleis de l’Univers, la clau està en: “el secret de la fossa”. T’ho explico amb una història, ja saps que m’agraden 😉

 

  • El Secret de la Fossa:

Una vegada hi havia una nena que tenia molt clar el que volia. Claríssim. Però no
tenia ni idea de com ho aconseguiria.

Aquell reduït món era massa petit per a la Brisa i per això desitjava amb totes les
seves forces creuar la gegantina fossa que rodejava l’illa on vivia per arribar al gran
món d’Eenrum. Al món on tot el que desitges es fa realitat. Des de la seva illeta
només podia intuir el que passava a l’altra banda de la fossa, però això ja era
suficient per a ella. El seu somni era arribar-hi i estava disposada a intentar-ho fins a
aconseguir-ho.

No era l’única que volia sortir de l’illa, de fet era un desig molt estès entre els seus
habitants. És clar… la petita illa era esquifida, amb molta gent i pocs recursos i
esperances.

Però tothom l’advertia del mateix: no es pot creuar la fossa, és impossible. Els que
ho han intentat han acabat molt malament. No hi ha res a fer! Encara gràcies que
tenim la nostra petita illa! Però ella recordava la llegenda sobre els privilegiats, els
primers que van creuar la fossa: personatges recordats per la seva valentia i oblidats
per la seva bogeria. Si algú ho havia aconseguit feia temps, per què no també ella?

Cada dia caminava fins a la vora de l’illa i observava la fossa atentament, buscant
indicis i pistes que la poguessin guiar. Però res, no hi trobava mai res. Així i tot,
l’endemà hi tornava amb noves ganes. Amb el temps va descobrir-ne alguns secrets.
Com, per exemple, que a la riba de l’illa, just arran de la fossa, hi havia una filera de
petits símbols, tots diferents, que la rodejaven sencera. O que quan sortia el sol, si
s’hi fixava molt bé, podia veure uns petits espurnejos, com reflexos d’una superfície
invisible. Li agradava passejar-se entre els símbols i escollir-ne els preferits: l’arbre
encerclat, l’estrella, el llop o el cor brillant. I sempre, abans de marxar, llegia el
missatge gravat en una pedra de la fossa: Tria i confia. El repetia mentalment mentre
caminava cap a casa.

Aquell dia, tornant de la fossa, es va deixar endur per la dolça melodia d’un ocell que
volava a prop seu. Tot i que es desviaria una mica del camí cap a casa, el va seguir. Li
agradava molt passejar pel bosc i sentia que no volia anar amb pressa. Així que s’hi
va endinsar, tot seguint l’ocell, per uns racons on no recordava haver-hi passat mai.
Distreta mirant-lo, va ensopegar i es va fer mal al peu. Ui, ai! Es va asseure en un vell
tronc i ajupida com estava fregant-se el cop, alguna cosa li va cridar l’atenció. Una
imatge familiar que per alguna raó ara li semblava diferent. L’arbre Mare, el més vell
i misteriós del bosc, brillava d’una manera especial aquell vespre. El sol gegantí
ponent-se darrere seu l’encerclava com si s’hi volgués fondre… Mentre n’observava
la poderosa bellesa, una intensa sensació de claredat la va inundar.

De sobte, es va adonar que havia descobert el secret de la fossa.

Emocionada, va anar a buscar els seus tres millors amics i els ho va explicar tot
mentre els arrossegava cap a la vora de l’illa. Però cap d’ells no la va entendre.
Estàs boja, cauràs, és impossible que sigui tan senzill!, li deien.

Però ella n’estava decidida. Es va plantar davant del símbol de l’arbre encerclat, al
límit de l’illa, i va fer una passa endavant… sense caure! I després una altra, i una
altra. Com si pogués caminar sobre l’aire!!

Torna, Brisa!, acabaràs caient, no es veu cap camí des d’aquí! La cridaven els amics.
És clar que no el veieu el camí, perquè no és el vostre… Aquest és el meu camí i per això
només el puc veure jo!! Va respondre la Brisa.

La Brisa havia descobert que per arribar a Eenrum simplement calia identificar el teu
símbol i fer un acte de fe caminant endavant (“tria i confia”). Llavors, el camí apareixia
sota els teus peus com per art de màgia.

Els seus amics no s’ho podien creure i encara patien mentre la nena s’allunyava. Fins
que la van veure tan i tan petita que només van poder fer-li adéu amb la mà i
desitjar-li tota la sort del món.

La Brisa ho havia aconseguit! El seu somni era ara una realitat, la que ella havia triat!

 

Espero que aquesta historia t’inspiri a confiar en la vida i a seguir lluitant pel que més desitges. I si no saps com fer-ho, contacta’m i t’ajudo.

Gràcies per a compartir-ho amb altres mares somniadores 😉

Leave a Reply