Por al fracàs o por a brillar?

Pot ser relativament fàcil adonar-te quan per por al fracàs no t’atreveixes a donar aquell pas o canviar allò que no t’agrada. Però moltes vegades, potser fins i tot amagada darrere la por al fracàs, hi ha la por a l’èxit. La por a tenir massa èxit, la por a brillar i a ser vista. Perquè ser vista implica possibles crítiques, jutges i enveges, i això pot arribar a ser molt desagradable de gestionar.

Tot i així, la por a brillar pot anar encara una mica més enllà. És possible que el que et faci por sigui fer ombra als altres. És a dir, fer-los sentir malament perquè ells no brillen i tu sí. I com a mare, amb el teu fort instint cuidador, això et sap greu i acabes sacrificant-te tu per a garantir el benestar de tothom.

I si no fos així?

I si pel fet de tu brillar i ser la millor versió de tu mateixa (sent i tenint tot el que desitges a la vida) inspires als altres i els dones permís per a fer-ho també? I si pel fet de brillar influencies positivament en la vida de moltes persones? I si pel fet de brillar contribueixes a canviar el món?

Què seria de molta gent si dones com Diana de Gales, Evita, la Mare Teresa de Calcuta o Marie Curie no s’haguéssin atrevit a brillar pel que realment eren?

T’explicaré una història:

Hi havia una vegada un petit arbre que vivia en un esplendorós bosc on convivien diferents espècies d’abres, plantes i animals en perfecte equilibri. Era un espectacle de bellesa digne de veure.

Aquell arbret era feliç i creixia fort i orgullós del que era. Cada dia agraïa les seves arrels tant eficients transportant aigua nutrients, el seu tronc fort que el suportava, les seves boniques branques llargues que abarcaven un cercle cada cop més gran i les seves fulles verdes i brillants que li permetien seguir creixent.

Va passar el temps i es va convertir en l’arbre més gros i espelendorós del bosc. Els seus fruits alimentaven petits animalons, la seva copa permetia viure espècies ombrívoles sota seu i a les seves branques hi feien niu els ocells.

L’estiu:

Una sequera estival es va apoderar d’aquell bosc i alguns dels arbres més dèbils no la van sobreviure. Un vespre trist de tardor, l’Arbre va sentir com dos mussols es queixaven de l’estat del bosc. Un d’ells va comentar que no li estranayava gens havent-hi un arbre tant gran que necessitava tanta aigua i minerals per a viure. Doncs no en deixava pels més petits. Allò li va arribar a la saba de tal manera que no va poder dormir en tota la nit. I va prendre una meditada decisió.

L’hivern:

L’hivern va ser llarg i dur. La majoria d’abres dormien despullats guardant tota la seva energia dins del tronc i les arrels a punt per a reeixir de nou. Quan va arribar la primavera poc a poc tots es van anar despertant. Tots menys un: l’arbre més gran del bosc va seguir dormint. Havia decidit deixar de ser tant gran i esplenderós per a deixar de fer ombra als altres arbres i així permetre’ls créixer tant com vulguessin. Estava decidit i així seria. I, a més, ho feia content i convençut. No estava trist, només apagat, perquè sabia que allò era el millor pel bosc.

La primavera:

Aquella primavera va ser inusual. Alguns dels arbres que normalment creixien bé van deixar de fer-ho, les espècies ombrívoles del voltant de l’abre van desaparèixer, els ocells que hi tenien el niu van marxar a un altre bosc a la recerca d’abres prou grossos. Els petits animalons van minvar per a falta de fruits i, poc a poc, el bosc va anar perdent aquella bella llum que el caracteritzava.

Un dia, el talp, va decidir fer-hi alguna cosa. Va anar a parlar amb l’Arbre i quan va aconseguirque l’escoltés li va exposar la situació.

– Imagina’t si jo estigués despert i consumís tota l’aigua i minerals que necessito per a viure, encara seria pitjor! – va respondre l’Arbre.

– Veig que no ho enténs – va dir el talp – Fa anys que exploro el sòl d’aquest bosc i ja és hora que sàpigues el que vaig descobrir un dia mentre ampliava el meu cau:

Les teves arrels arriben lluny, molt lluny… Arriben tant lluny que fins i tot toquen les dels arbres de la perifèria.

– Aquells tant esquifits? – es va estranyar l’Arbre.

– Exacte! I no només toquen les seves arrels sinó que els passen saba plena de nutrients. Tu els alimentes. Ets un Arbre Mare!!

– Jo? No… no és possible!

– I tant sí ho és! Fixa’t que des de que estàs dormint no han crescut gens i alguns ja estan massa dèbils… A més, han marxat els ocells i animalons que vivien a prop teu i les plantes s’han assecat per a falta d’ombra. Has de tornar. T’has de despertar i ser qui ets, el bosc et necessita!

El nostre petit gran arbre s’equivocava. Si ell deixava de brillar, el bosc també.

I quan se’n va adonar, es va prometre que cada primavera brillaria més que l’anterior i que passaria la seva força i saviesa a tots els petits arbres del bosc perquè ells fessin el mateix quan arribés el seu moment.

 

I tu?

Tu també ets un Arbre Mare i el teu bosc et necessita. Atreveix-te a brillar pel que ets i il·lumina el món amb la teva llum única!

Espero que aquesta història et faci reconsiderar la teva por a brillar 😉

 

Gràcies per llegir-me i per a compartir-ho amb altres Arbres Mare, entre totes farem un bosc en harmonia.

Deixa un comentari