Alguna vegada t’has sentit malament per haver-te enfadat? O per haver-te posat trista a causa d’una petita contrarietat? Estàs exagerant! Et pots haver dit a tu mateixa… Aquesta tonteria no t’hauria d’haver afectat tant! Però pensar així no t’ajuda a sortir del teu malestar. Al revés, l’empitjora.
No té sentit, vist en perspectiva, no? Llavors, per què ho fem?
L’altre dia vaig viure un episodi amb els meus pares que m’agradaria explicar-te per ajudar-te a entendre-ho i a trobar la manera de gestionar millor aquests moments desagradables:
L’escena:
Des de l’habitació, vaig sentir el meu fill petit que plorava mentre ell esmorzava al menjador amb els meus pares. Hi vaig anar de seguida i em vaig trobar (com ja em temia) una escena que, tristament, em resultava familiar: la meva mare amb la seva cara de “no li ha passat res, està exagerant!” i el meu fill plorant molt disgustat perquè el seu iaio l’havia cridat.
Ja hi som, vaig pensar…
Conec el meu fill i és un nen molt sensible que pateix especialment quan algú a qui ell adora li parla amb un to de veu pujat (com si sentís que l’ha pogut decepcionar) i s’entristex molt. Després de parlar amb la meva mare sobre el que havia passat vaig entendre la seva visió de la situació: el nen és “massa sensible” i ha d’aprendre a distingir en quina situació “és acceptable” posar-se trist i en quina no. Perquè sinó (paraules textuals) “el dia que el facin fora de la feina què farà??!”
La feina va ser meva per intentar fer-li entendre que tothom té dret a sentir-se com se sent i que ella com a adulta no podia “decidir” quan poden els nens sentir-se tristos i enfadats i quan no. Simplement se senten com se senten i toca acceptar-ho.
Les conseqüències:
Jo que treballo amb adults com a coach veig cada dia com encara ara arrosseguem les conseqüències de que se’ns hagi educat així. És a dir, fent-nos entendre quan tenim permís per entrisitir-nos i enfadar-nos i quan no. Una de les conseqüències és la culpabilitat quan una situació cotidiana ens entrisiteix o ens fa enfadar perquè no entenem com és possible que per aquesta “tonteria” estiguem així. Llavors, som durs amb nosaltres mateixos (Estàs exagerant! Pensem…) i ens sentim malament pel fet de sentir-nos malament. La qual cosa només fa que empitjorar el nostre estat d’ànim. Quin bucle més absurd, no?
Però, i si simplement acceptem que ens podem sentir com ens sentim i que el que ens convé són eines per a gestionar aquestes emocions? No seria molt més profitós donar als infants i als adults recursos perquè ens puguem autoregular davant d’una situació que ens afecta? No seria això molt valuós d’aprendre i practicar per quan arribi “el dia que ens facin fora de la feina”??
El recurs:
Per tant, el primer que podem fer quan alguna cosa ens afecta negativament és ACCEPTAR el que sentim. Ja sigui ràbia, pena, frustració… o el que sigui. Tant senzill com això. Acceptar i deixar-nos sentir el que sentim sense jutjar-nos ni criticar-nos. Així, evitarem entrar en el bucle de la culpa.
Un cop has acceptat el que sents i t’has donat el permís per sentir-ho, simplement sent-ho. Concentra’t un moment en el que sents i pregunta’t:
- Què sento exactament?
- Què és el que m’ha afectat en realitat?
- Per quin motiu m’ha afectat tant?
A més, sigues pacient amb tu mateixa. Dóna’t el temps que necessitis per a pair l’emoció i veuràs com, només estant present amb ella, poc a poc es va dissolent. Si vols aprofundir més sobre aquest procés de dissolució et recomano que llegeixis aquesta entrada.
Realment, quin és el problema d’estar trista per una “tonteria”? On està escrit que no tens dret a sentir-te com et sents? I qui té el poder per jutjar el que sents? Ningú, només tu. Llavors, no ho facis 😉
