Fa dies que penso que em ve de gust compartir amb vosaltres una anècdota personal que segurament no oblidaré mai. A part d’aconseguir el que més desitjava en aquell moment, també vaig aprendre una lliçó molt important. Vaig descobrir la resposta a la pregunta: Tindràs sort?
- Us explico la història:
Algunes ja sabeu que els meus fills van a una escola pública Viva i Activa. I això no és gens fàcil d’aconseguir segons on visquis encara… Doncs bé, després de visitar 9 escoles públiques (acompanyada del meu pacient fill petit) vaig acabar plenament convençuda. Cap de les escoles en les que podíem accedir per punts complia les meves expectatives (tot i prometre la lluna durant les portes obertes). Cap ni una. Només una d’elles podia passar a la llista de les acceptables per la opinicó que tenien sobre l’educació viva. I una altra la podíem considerar perquè treballaven per projectes. Però no era el que jo volia en realitat….
El que jo volia (i el meu marit també, per sort) i tenia claríssim era una escola d’educació viva i activa pels meus fills. Sentia que els devia la oportunitat de ser ells mateixos i desplegar lliurement tot el seu potencial. Sigui quin sigui. Perquè a mi (i a molts altres) no me l’havien donat. Però clar, no teníem ni un punt per entrar en aquella preciosa escola. Zero punts, ni un més. I no estàvem a temps de fer-hi res.
- La decisió clau:
A l’escola acceptable no hi havia d’haver problemes de places i a l’escola per projectes havíem d’anar a sorteig segur. El meu marit preferia l’escola per projectes. Però a últim moment vaig pensar que jugar-me-la per jugar-me-la, preferia jugar-me-la per l’escola que realment volíem. És a dir, la que teníem 0 punts per entrar. Ell em va recolzar, com sempre que sap que alguna cosa és important per mi. En els dos casos, si ens la jugàvem (tant amb punts com sense) i si no ens tocava sabíem que aniríem a parar a l’escola que teníem clar que no volíem. Per tant, les conseqüències eren o genials o desastroses…
L’última hora de l’últim dia de les preinscripcions va ser una barreja d’angoixa, desesperació i confiança en la vida. Tot alhora. Dues hores de rellotge al despatx de la secretària de l’escola acceptable amb una preinscripció feta allà i una altra a l’escola viva. Trucant cada 5 minuts a l’escola viva preguntant quantes places quedaven per la gent que veníem de fora (0 punts) i quantes famílies inscrites amb 0 punts. La ràtio cada vegada era pitjor: 5 places i 20 famílies, 4 places i 21 famílies, 3 places i 21 famílies… La qüestió era que almenys quedés 1 plaça per la gent que no teníem punts. Sinó òbviament seria impossible accedir-hi!! Un patiment…
Vaig acabar llençant una moneda a l’aire… Ja no sabia què fer, si jugar-me-la pel que més volia en aquest món o anar a lo segur i acceptar l’escola acceptable. Quan a la última trucada la secretària de l’escola viva em va preguntar: “què faig amb la teva preinscripció, doncs, te la retiro?” vaig ser incapaç de dir-li que sí… No podia renunciar al meu somni. No abans d’haver-ho intentat!!! I me la vaig jugar… O tot o res: o l’escola dels nostres somnis o la que sabíem que no volíem.
- El secret de la sort:
Curiosament, després d’haver pres la decisió vaig sentir una alliberació perquè sabia que havia fet el que havia de fer: lluitar pel que més volia.
El dia del sorteig surt un número a l’atzar que afecta el repartiment de places dels nens de totes les escoles de Catalunya (impressiona, oi? Un número i prou que dictarà el destí de tots els futurs alumnes). Jo estava nerviosa i emocionada. Tenia molta il·lusió per si ens tocava l’escola que volíem i també molta por de que haguéssim d’anar a la última escola on volia anar. Però per sort, coneixia bé com funciona l’Univers i sabia que la por és molt traïdora: com va dir un savi, “preocupar-se és com resar pel que no vols”. Llavors, només havia de controlar la meva ment, la meva por i la meva energia. I no és gens fàcil! De fet, mai ha sigut el meu fort.
- El “clic” que ho va canviar tot:
Per sort, els últims anys he après molt sobre les creences i pensaments i se’m va ocórrer fer-me un exercici a mi mateixa. Vaig afrontar-me mentalment al pitjor escenari i el vaig aconseguir gestionar. Vaig posar-me en la situació de que ens tocava la escola que no volíem i vaig intentar solucionar-ho trobant opcions que podrien ser vàlides dins de la desgràcia. Podríem canviar de ciutat, podríem estar-hi un trimestre i marxar, podríem provar un curs i canviar, podríem trobar la manera d’anar a una escola privada que també ens agradava, etc.. Fent això, vaig anar fent petita la muntanya, la tragèdia d’anar a parar a l’escola que no volíem. I em vaig començar a relaxar.
Aleshores vaig ser capaç de pronunciar clarament (coincidint amb l’hora del sorteig): “vull amb totes les meves forces que ens toqui l’escola El Martinet, més que res en aquest món ara mateix, ho tinc claríssim… Si no ho aconseguim, ens en sortirem, no passa res”.
Estic plenament convençuda que aquest “clic” dins meu va suposar un canvi energètic i vibracional que va fer moure els engranatges del destí cap al nostre desig complert. Vam entrar a l’escola que volíem, erem els primers de la llista!! No en tinc cap mena de dubte. Perquè sé que quan desitgem amb por, dubte, desconfiança… la profecia es compleix. I acaba passant allò que NO volíem que passés!!
- Tindràs sort?
Per tant, la resposta a la pregunta “Tindràs sort?” és aquesta: tindràs tanta sort com confiança tinguis en la vida. El que desitgem amb plena confiança es compleix. Tant simple com això 😉
Espero que t’hagi inspirat aquesta història… I que te’n recordis la propera vegada que desitgis alguna cosa amb angoixa i desesperació. Perquè si no canvies el xip passarà el que no vols que passi!
Gràcies per llegir-me i per compartir-ho 🙂